La crisi del segle i més
...
Què està passant? Fins els anys 70 del segle XX, la fabricació de béns manufacturats era feta
bàsicament a Europa Occidental, al Japó i a l’Amèrica del Nord, i en una petita
part també a Austràlia. Hi havia d’altres països fabricant béns de consum, però
sobretot i majoritàriament per al seu propi mercat intern. Els béns o productes
agrícoles eren de producció molt més extensa. Hi havia molts països, a banda
dels esmentats, que produïen béns agrícoles, principalment països del Tercer Món,
era la seva única font de divises. Hi ha una excepció en aquesta regla, que era
la producció i explotació del petroli, que es localitzava i localitza a llocs moltes
vegades no coincidents amb els països industrialitzats, com la Península Aràbiga
o altres repúbliques caucàsiques o africanes.
Per tant, els països industrials
occidentals tenien en general un monopoli quasi complet tant de fabricació com
d’exportació de béns de consum i capacitat per comercialitzar-los. Això
permetia aquests països, per tant les seves empreses, tenir un ingressos molt
alts; la seva societat civil havia aconseguit mitjançant la lluita sindical uns salaris relativament acceptables,
i tot això també feia que els estats que governaven aquests països podien tenir
uns ingressos molt substanciosos a través de taxes o impostos. Això redundava
en què l’estat del benestar donat per aquests estats fos d’un nivell elevat,
que es traduïa en uns serveis socials, d’educació i de sanitat de força
qualitat. La majoria de vegades en aquests països avançats el nivell de
benestar era directament proporcional al seu grau d’industrialització i/o
capacitat comercial.
Què ha passat? Quins canvis hi ha
hagut per instal·lar-nos en una crisi com l’actual? La resposta és molt
senzilla: ara, i des de ja fa temps, hi ha nous països productors de béns i amb
una potència exportadora notable, com són la Xina, l’Índia i països del
continent sud-americà com Xile, Argentina, Brasil etc. Per tant, ara hi ha
molts més països que fabriquen béns manufacturats i a un preus de cost
relativament més baixos que els països que ho havien fet quasi bé en exclusiva
fins ara fa 25 anys. Com a conseqüència, el mercat global s’ha inundat de béns
d’equip i s’han produït dos fenòmens: l’un és la saturació de productes i
l’altre és la deslocalització dels centres de producció dels països abans productors
a països de producció més barata, perquè el nivell de vida era i segueix essent
més baix, amb proteccions socials mínimes o inexistents. Això fa que els antics
països productors, per ser més competitius respecte al nous, han de baixar
costos de producció i com que la tecnologia d’aquests països és ja molt alta,
l’única solució més immediata per baixar costos de producció és baixar salaris
i, per tant, també baixar despeses en càrregues socials que paguen a l’estat. Com
a resultat, els governs perden molts ingressos i ja no es és possible assegurar
el nivell de prestacions que assumien abans d’aquesta crisi i el sistema entra
totalment en correcció contínua cap a la seva degradació, com: deslocalitzacions
de centres de producció, tancament d’empreses, acomiadaments etc. i per tant
pèrdua de recaptació tributària per part de l’Estat. A més de tot això, i com
que el motor i la idea d’èxit empresarial actual és el creixement continuat del
negoci, amb fixació i exigència de percentatge de creixement anual per part de
la direcció, sobretot de les grans empreses, arriba un moment que el mercat està saturat, el creixement és torna
impossible i per tant l’aparició de cicles econòmics a la baixa després d’un
cicle d’expansió és inherent al sistema. Altres fenòmens externs poden influir
en la constitució d’una crisi econòmica com guerres, carència de matèries
primeres com el petroli, etc. L’existència de cicles econòmics d’expansió/deflació
es una resultat del mateix sistema imperant.
Per què el cicle actual de crisi és més gran que altres que hi ha hagut?
Doncs perquè aquesta vegada hi ha una competència immensa amb els nous països
emergents i les noves potències industrials com la Xina. Mai com ara el món
occidental havia tingut una competència tan gran amb un sol país com Xina.
Hi ha alguna raó addicional per a la profunditat d’aquesta crisi?
Doncs sí: l’existència d’una política molt permissiva i lliberal en el control
del funcionament de l’economia, com ha passat als Estats Units amb Reagan i a
Gran Bretanya amb Thatcher, que ha corromput el sistema i l’ha portat al límit
de la legalitat i fins i tot en algun cas al frau més descarat, com les
hipoteques escombraries que han provocat quasi bé una fallida mundial.
Hi ha altres conseqüències de la crisi? Degut a la carència de
recursos, els estats es plantegen la continuïtat de l’estat del benestar actual
i estudien reduir els sistemes de protecció social.
Hi ha solucions al problema? Només es pot restablir la capacitat d’ingressos
de l’Estat lluitant per combatre de
veritat el frau fiscal i
aconseguir la màxima fonamental en
aquests casos que pagui més qui més tingui,
o sigui unes taxes impositives més justes per aconseguir més ingressos per a l’Estat,
perquè pugui assegurar el benestar que el món occidental ha gaudit en l’últim
quart de segle. Tot això tampoc serà suficient per apaigavar l’efecte de la
crisi perquè aquesta no és una crisi com d’altres que hi ha hagut en els últims
cents anys, és una crisi de sistema. El sistema econòmic dels països
occidentals, per poder competir amb els nous productors de béns, no té més
remei que augmentar la investigació i la tecnologia per competir no en
quantitat sinó en qualitat. Pel seu enorme cost econòmic també es fa evident
haver d’equilibrar l’estat del benestar i que no valgui el model de sanitat i
educació gratuïtes per a tothom, sinó només per a les persones que no ho puguin
pagar i per tant cadascun ha de contribuir a fer sostenible aquest estat de
benestar segons les seves possibilitats. No es pot fer una llei de la
dependència en la que es donen els diners només segons el grau d’afectació de
la persona, sense mirar quins diners o recursos té el qui rep la prestació, això
fa inviable la llei a la llarga perquè no és suportable econòmicament. Un
senyor que té 3.000 € d’ingressos mensuals, sigui per rendes de salari i/o de
capital, no pot percebre 500 € d’ajuda igual que el que només té uns ingressos
mensuals de 1.000 €.
Possibles mesures de correcció a l’estat del benestar: Anar cap al xec escolar de quantitat variable a
percebre segons renda, per a les escoles privades concertades actuals. La forma
seria que l’alumne aniria al centre educatiu privat que hagués triat, si fos
possible trobar-hi lloc, i rebria una ajuda directa de l’administració,
mitjançant un xec, que ell donaria a
l’escola i per tant pagaria de la seva butxaca la diferència de preu entre el
valor del xec respecte el preu real o nominal de l’escola. En els estudis
universitaris i superiors els estudiants haurien de contribuir econòmicament en
una part important del cost real dels estudis segons els seus recursos personals
i familiars, però deixant una porta
oberta als estudiants sense recursos però amb una certa capacitat, fent que la
seva contribució econòmica fos molt més baixa que altres estudiants amb més
mitjans.
Resumint: Només hauria de ser totalment gratuït l’ensenyament i només a les
escoles públiques, la primària, la secundària i també la professional fins als
18 anys. En el tema de sanitat pública i serveis socials la gratuïtat també
hauria de ser corregida en funció dels ingressos que es tinguin o almenys
exigir un mínims de percentatge de
pagament també ajustats a la renda de
cadascun. No és fàcil establir un escalat, però a molts països europeus ja
existeixen fórmules de corresponsabilitat segons ingressos. No pot ser tot gratuït per a tothom siguin
quins siguin els seus ingressos, és injust i inabastable per a l’administració
i per a la societat en general.
Quines obligacions s’imposen, la classe política i la mateixa societat
civil? Una funció moralitzadora de la societat també és molt important, i
demanar resultats i responsabilitats al gestors públics i a la classe política;
qui fent servei públic malbarata diners o fa errors de campionat en la gestió
de recursos, que ho pagui de la seva butxaca o amb la presó, si hi ha
negligència culpable. Fer de la classe política unes persones més assequibles
per als qui les han votades i perquè els ciutadans els hi puguin demanar
responsabilitats d’una manera més clara i contundent, diputats de districte
votats al marge dels partits podria ser un punt de partida. Amb tota aquesta
reflexió no ens hem d’oblidar de l’egoisme humà de les classes més adinerades i
que ara, al desaparèixer el bloc oriental
comunista, han perdut la por a la revolució i per tant ha desenfrenat
les ambicions de guanyar diners de forma ràpida i moltes vegades utilitzant
eines immorals i il·legals, com les hipoteques escombraria, portant a la
misèria a moltes persones treballadores que han vist com estalvis de tota una
vida han anat a fer punyetes. Per a això només cal una decidida acció dels
governs, posant mesures de control econòmic i penal per a aquesta gent. És clar
que els que tenen poder poden corrompre la societat i portar-la a on ells els
interessa, per tant aquí esdevé clau el paper dels partits en general i els d’esquerra
en particular per fer front a aquesta gent, no amb una demagògia periclitada,
sinó amb propostes creïbles i sobretot recolzar-se en la societat civil, que ha
de deixar de viure còmodament en la tàctica de fets consumats i implicar-se en
el tema, per evitar perdre en poc temps conquestes socials que han costat molts
anys (Indignats, i altres moviments similars). Això no vol dir que també aquesta societat ha de saber estrènyer-se el cinturó
quan calgui i no recolzar-se en
privilegis d’estament o estatus social. El camí és llarg i feixuc, però diuen que en les dificultats es veuen el
nivell i la qualitat humana d’un poble, d’una ciutat, d’una família o fins i
tot d’una persona.
