Jo no vull un nou estat

JO  NO VULL UN NOU ESTAT

Els estats són el problema, no la solució. Estem en plena crisi financera, amb una moneda única que conforma una economia que no hi ha manera que funcioni, els experts diuen que vam començar la casa per la teulada: abans d’aconseguir una única moneda havíem d’haver fet la unió fiscal, la bancària, amb un banc central únic que manés de veritat. La recepta és més Europa i menys estats, ja que els existents tiren cadascun pel seu cantó i això no s’arranja per més intents que es fan. Per solucionar Europa només existeix un camí, que és devaluar els estats existents i convertir-los en regions amb parlaments que hagin cedit molta sobirania a un únic i real parlament amb tot el poder, a la semblança dels EEUU. Un nou estat europeu i cap més estat, aquesta és la via. Tot altre camí condueix al fracàs. Catalunya ja ho  accepta. Diu el president Mas que haurà de cedir sobirania, però sap que vol dir això Sr. President? Vol dir que s’han acabat les ambaixades particulars i només existiran les europees, que vindrà un espai judicial únic i una policia única per a tota la Unió, és l’única manera de frenar el crim organitzat, perquè ara els delinqüents s’escuden en les diferents legislacions de cada país o estat. Catalunya com Espanya, o el País Basc, seran regions europees amb el seu parlament,  per tant, com a regió rica, serà contribuent neta, o sigui pagar als altres com fem ara, i els diners aniran als búlgars o polonesos en lloc d’anar als extremenys o andalusos, dependrà del que digui el nou i fort govern europeu. Per això comenci a treballar per aquest futur, Sr. Mas, deixi’s estar de construir un estat nou, que és molt car i la gent estem farts de pagar, perquè sempre som els mateixos, els assalariats, que paguem governs, diputats, consells comarcals, diputacions, vegueries, regidors, assessors polítics enxufats varis dels diferents partits i altres vividors que viuen dels establishment. Per tant, li recomano estalviar, simplifiqui l’Administració en lloc de complicar-la més, redueixi la seva acció de govern a les 5 conselleries més importants com les d’Educació i Cultura, defensant l’aprenentatge i ús socials del català amb una mirada generosa a l’aprenentatge del castellà i de l’anglès. Una segona conselleria de Sanitat, fent un servei àgil per a tothom i, si vol, forci el copagament del mateix a les rendes altes, per què no?, també és injust pagar un servei tan car per a la comunitat com aquest a persones de rendes superiors a 150.000 € any. La tercera conselleria seria la de Serveis socials, tema fonamental per equilibrar la societat. Després, Política territorial amb els diferents braços d’Obres públiques, Transports, Sanejaments, etc.. La cinquena i última, Comerç i Indústria. Les demés atribucions que té la Generalitat, com justícia, policia, sistema judicial i penitenciari, instituts varis, empreses públiques etc. etc., traspassi-les al Govern Central, perquè sinó ho fa no ho podrà pagar i, a més, dintre d’un termini no gaire llarg les haurà de traspassar a la UE per força i només és qüestió de temps. Això és el primordial, millori de veritat la qualitat de vida dels catalans, redueixi el Parlament a la meitat, que segur li funcionarà igual i serà menys car per a tots nosaltres. No s’emboliqui i vulgui ser l’home providencial com Moisés a la Bíblia, recordi que ell mai va arribar a la terra promesa i els pobres o rics jueus encara ara, tres mil anys després, no ho tenen clar i viuen amb l’ai al cos. Com més temps passa, més penso que els indignats tenen part de raó en voler canviar aquesta societat. La solució no és crear nous estats, sinó intentar arranjar-la, però a fons. Si no ho fem així, no en sortirem, i els europeus estem tocant fons ja fa temps.

Carta abierta a Mariano Rajoy

Carta abierta a Mariano Rajoy y al líder de la oposición Sr. Rubalcaba.

Excelentísimos señores.

Como siempre la inteligencia debería ser la virtud más preciada de un político, por esto me dirijo a ustedes-portadores de esta cualidad-para analizar un momento grave que vive España  y en el cual estamos todos implicados. Esta carta quiere ser una sugerencia de actuación que en caso de aceptarla puede beneficiar a las dos partes que entren en la discusión.

No le voy hablar de la crisis, al menos como tema principal si no de la necesidad de llegar a un acuerdo con Cataluña, es un tema importantísimo para España despejar el contencioso de Cataluña que lleva arrastrándose  hace mucho tiempo sobre todo me refiero a los tiempos modernos  y contemporáneos que arrancamos desde la derrota de los catalanes en 1714.

No quiero defender ni argumentar los supuestos derechos históricos de este pueblo a conseguir el supuesto anhelo de independencia, esto no me interesa ni debería interesarle a ustedes lo único que deben afrontar es si de verdad y sin miedo  los catalanes quieren esta independencia en los momentos actuales, hablo del siglo XXI, y si para conocer esto conlleva a autorizar un referéndum legal para que los catalanes consigan conocer  esta realidad y de una vez anulemos los tiras y aflojas entre el principado y el estado, que ya aburren hasta a las ovejas. Sean inteligentes, no les de apuro en conocer si de verdad Cataluña quiere ser independiente y continúen siendo inteligentes al día después de conocer el resultado de la votación , sea cual sea este , deben ofrecer a los catalanes a través del gobierno de España la posibilidad de que se constituyan como estado libre asociado con España, y negociar  con generosidad. Pero esta oferta la deben hacer en cualquier caso, independiente del resultado del referéndum. Cataluña es demasiado importante i las sinergias entre Barcelona y Madrid también son importantes, con ver las colas del puente aéreo entre estas dos ciudades es suficiente para darse cuenta de esta afirmación. Repito la afirmación precedente: Cataluña es demasiado importante  para jugar con ella y  la forma de cerrar el contencioso seria llegar a constituir un estado catalán que pueda asociarse a España y se sienta cómodo. En cuanto a los vascos no se preocupen les sugiero que les ofrezcan la independencia  y no esperen que ellos la pidan, tendrán un as en la manga a la hora de tratar con ellos. Solo accedan a formar otro estado vasco asociado con España si ellos insisten mucho, y si están dispuestos a pagar el precio de asociarse a un estado mayor con las cuotas de solidaridad correspondiente. A la independencia  de los vascos hay que tratarla sin tantos miramientos, no pasará nada,  y ellos tampoco lo  merecen por su insolidaridad crónica.   

Galo Ball Ratés

 

LA CRISIS DEL SEGLE I MES

La crisi del segle i més ... 

Què està passant? Fins els anys 70 del segle XX, la  fabricació de béns manufacturats era feta bàsicament a Europa Occidental, al Japó i a l’Amèrica del Nord, i en una petita part també a Austràlia. Hi havia d’altres països fabricant béns de consum, però sobretot i majoritàriament per al seu propi mercat intern. Els béns o productes agrícoles eren de producció molt més extensa. Hi havia molts països, a banda dels esmentats, que produïen béns agrícoles, principalment països del Tercer Món, era la seva única font de divises. Hi ha una excepció en aquesta regla, que era la producció i explotació del petroli, que es localitzava i localitza a llocs moltes vegades no coincidents amb els països industrialitzats, com la Península Aràbiga o altres repúbliques caucàsiques o africanes.

Per tant, els països industrials occidentals tenien en general un monopoli quasi complet tant de fabricació com d’exportació de béns de consum i capacitat per comercialitzar-los. Això permetia aquests països, per tant les seves empreses, tenir un ingressos molt alts; la seva societat civil havia aconseguit mitjançant  la lluita sindical uns salaris relativament acceptables, i tot això també feia que els estats que governaven aquests països podien tenir uns ingressos molt substanciosos a través de taxes o impostos. Això redundava en què l’estat del benestar donat per aquests estats fos d’un nivell elevat, que es traduïa en uns serveis socials, d’educació i de sanitat de força qualitat. La majoria de vegades en aquests països avançats el nivell de benestar era directament proporcional al seu grau d’industrialització i/o capacitat comercial.

Què ha passat? Quins canvis hi ha hagut per instal·lar-nos en una crisi com l’actual? La resposta és molt senzilla: ara, i des de ja fa temps, hi ha nous països productors de béns i amb una potència exportadora notable, com són la Xina, l’Índia i països del continent sud-americà com Xile, Argentina, Brasil etc. Per tant, ara hi ha molts més països que fabriquen béns manufacturats i a un preus de cost relativament més baixos que els països que ho havien fet quasi bé en exclusiva fins ara fa 25 anys. Com a conseqüència, el mercat global s’ha inundat de béns d’equip i s’han produït dos fenòmens: l’un és la saturació de productes i l’altre és la deslocalització dels centres de producció dels països abans productors a països de producció més barata, perquè el nivell de vida era i segueix essent més baix, amb proteccions socials mínimes o inexistents. Això fa que els antics països productors, per ser més competitius respecte al nous, han de baixar costos de producció i com que la tecnologia d’aquests països és ja molt alta, l’única solució més immediata per baixar costos de producció és baixar salaris i, per tant, també baixar despeses en càrregues socials que paguen a l’estat. Com a resultat, els governs perden molts ingressos i ja no es és possible assegurar el nivell de prestacions que assumien abans d’aquesta crisi i el sistema entra totalment en correcció contínua cap a la seva degradació, com: deslocalitzacions de centres de producció, tancament d’empreses, acomiadaments etc. i per tant pèrdua de recaptació tributària per part de l’Estat. A més de tot això, i com que el motor i la idea d’èxit empresarial actual és el creixement continuat del negoci, amb fixació i exigència de percentatge de creixement anual per part de la direcció, sobretot de les grans empreses, arriba un moment que el  mercat està saturat, el creixement és torna impossible i per tant l’aparició de cicles econòmics a la baixa després d’un cicle d’expansió és inherent al sistema. Altres fenòmens externs poden influir en la constitució d’una crisi econòmica com guerres, carència de matèries primeres com el petroli, etc. L’existència de cicles econòmics d’expansió/deflació es una resultat del mateix sistema imperant.

Per què el cicle actual de crisi és més gran que altres que hi ha hagut? Doncs perquè aquesta vegada hi ha una competència immensa amb els nous països emergents i les noves potències industrials com la Xina. Mai com ara el món occidental havia tingut una competència tan gran amb un sol país com Xina.

Hi ha alguna raó addicional per a la profunditat d’aquesta crisi? Doncs sí: l’existència d’una política molt permissiva i lliberal en el control del funcionament de l’economia, com ha passat als Estats Units amb Reagan i a Gran Bretanya amb Thatcher, que ha corromput el sistema i l’ha portat al límit de la legalitat i fins i tot en algun cas al frau més descarat, com les hipoteques escombraries que han provocat quasi bé una fallida mundial.

Hi ha altres conseqüències de la crisi? Degut a la carència de recursos, els estats es plantegen la continuïtat de l’estat del benestar actual i estudien reduir els sistemes de protecció social.

Hi ha solucions al problema? Només es pot restablir la capacitat d’ingressos de l’Estat lluitant per combatre de veritat el frau fiscal i aconseguir la màxima fonamental en aquests casos que pagui més qui més tingui, o sigui unes taxes impositives més justes per aconseguir més ingressos per a l’Estat, perquè pugui assegurar el benestar que el món occidental ha gaudit en l’últim quart de segle. Tot això tampoc serà suficient per apaigavar l’efecte de la crisi perquè aquesta no és una crisi com d’altres que hi ha hagut en els últims cents anys, és una crisi de sistema. El sistema econòmic dels països occidentals, per poder competir amb els nous productors de béns, no té més remei que augmentar la investigació i la tecnologia per competir no en quantitat sinó en qualitat. Pel seu enorme cost econòmic també es fa evident haver d’equilibrar l’estat del benestar i que no valgui el model de sanitat i educació gratuïtes per a tothom, sinó només per a les persones que no ho puguin pagar i per tant cadascun ha de contribuir a fer sostenible aquest estat de benestar segons les seves possibilitats. No es pot fer una llei de la dependència en la que es donen els diners només segons el grau d’afectació de la persona, sense mirar quins diners o recursos té el qui rep la prestació, això fa inviable la llei a la llarga perquè no és suportable econòmicament. Un senyor que té 3.000 € d’ingressos mensuals, sigui per rendes de salari i/o de capital, no pot percebre 500 € d’ajuda igual que el que només té uns ingressos mensuals de 1.000 €.

Possibles mesures de correcció a l’estat del benestar: Anar cap al xec escolar de quantitat variable a percebre segons renda, per a les escoles privades concertades actuals. La forma seria que l’alumne aniria al centre educatiu privat que hagués triat, si fos possible trobar-hi lloc, i rebria una ajuda directa de l’administració, mitjançant un xec,  que ell donaria a l’escola i per tant pagaria de la seva butxaca la diferència de preu entre el valor del xec respecte el preu real o nominal de l’escola. En els estudis universitaris i superiors els estudiants haurien de contribuir econòmicament en una part important del cost real dels estudis segons els seus recursos personals i familiars,  però deixant una porta oberta als estudiants sense recursos però amb una certa capacitat, fent que la seva contribució econòmica fos molt més baixa que altres estudiants amb més mitjans.

Resumint: Només hauria de ser totalment gratuït l’ensenyament i només a les escoles públiques, la primària, la secundària i també la professional fins als 18 anys. En el tema de sanitat pública i serveis socials la gratuïtat també hauria de ser corregida en funció dels ingressos que es tinguin o almenys exigir un mínims de percentatge de pagament també ajustats a la renda de cadascun. No és fàcil establir un escalat, però a molts països europeus ja existeixen fórmules de corresponsabilitat segons ingressos. No pot ser tot gratuït per a tothom siguin quins siguin els seus ingressos, és injust i inabastable per a l’administració i per a la societat en general.

Quines obligacions s’imposen, la classe política i la mateixa societat civil? Una funció moralitzadora de la societat també és molt important, i demanar resultats i responsabilitats al gestors públics i a la classe política; qui fent servei públic malbarata diners o fa errors de campionat en la gestió de recursos, que ho pagui de la seva butxaca o amb la presó, si hi ha negligència culpable. Fer de la classe política unes persones més assequibles per als qui les han votades i perquè els ciutadans els hi puguin demanar responsabilitats d’una manera més clara i contundent, diputats de districte votats al marge dels partits podria ser un punt de partida. Amb tota aquesta reflexió no ens hem d’oblidar de l’egoisme humà de les classes més adinerades i que ara, al desaparèixer el bloc oriental  comunista, han perdut la por a la revolució i per tant ha desenfrenat les ambicions de guanyar diners de forma ràpida i moltes vegades utilitzant eines immorals i il·legals, com les hipoteques escombraria, portant a la misèria a moltes persones treballadores que han vist com estalvis de tota una vida han anat a fer punyetes. Per a això només cal una decidida acció dels governs, posant mesures de control econòmic i penal per a aquesta gent. És clar que els que tenen poder poden corrompre la societat i portar-la a on ells els interessa, per tant aquí esdevé clau el paper dels partits en general i els d’esquerra en particular per fer front a aquesta gent, no amb una demagògia periclitada, sinó amb propostes creïbles i sobretot recolzar-se en la societat civil, que ha de deixar de viure còmodament en la tàctica de fets consumats i implicar-se en el tema, per evitar perdre en poc temps conquestes socials que han costat molts anys (Indignats, i altres moviments similars). Això no vol dir que també aquesta societat ha de saber estrènyer-se el cinturó quan calgui i no recolzar-se en privilegis d’estament o  estatus social.  El camí és llarg i feixuc, però  diuen que en les dificultats es veuen el nivell i la qualitat humana d’un poble, d’una ciutat, d’una família o fins i tot d’una persona.

EUROPA HORA ZERO

EUROPA HORA ZERO

Tenim un problema. Hollande ha guanyat les eleccions i torcerà el braç de ferro d’Angela Merkel,  i  l’austeritat deixarà de ser l’única assignatura europea per donar pas als incentius de creixement. Això és la lectura de moltes persones, entre les que mi  poso jo mateix, que fem del resultat de les eleccions franceses, un bri d’esperança, una mica d’aire fresc. No obstant, em continuo resistint a ser optimista, ja que conec les diferències que ens separen dels alemanys i ells tenen la paella pel mànec perquè són el 50% de l’economia de la UE. El marc alemany versus l’euro europeu respon a una economia molt sòlida, a un país molt fort econòmicament i que és l’únic que  posseeix una xarxa industrial amb una tradició de fabricants i de docència industrial i de comerç que ve de lluny. Podria explicar la meva experiència de diferents viatges fets a Alemanya, el primer viatge quan treballava a Polifibra els anys 70 i em van enviar a fer un curset d’electrònica a la ciutat alemanya d’Erlangen a l’empresa Siemens. Quan vaig arribar a aquesta ciutat de 100.000 habitants, només baixar del cotxe vaig preguntar en anglès on era la fàbrica Siemens i el meu interlocutor, un alemany de mitjana edat, em va preguntar quina fàbrica Siemens  volia, per tot seguit respondre’m, es va girar sobre ell mateix i em va començar a assenyalar diferents edificis i en totes direccions i al mateix temps anava dient: Siemens aquí, Siemens allà, si tira per aquest carrer també hi ha Siemens, cap a l’altre carrer a l’esquerra també és Siemens, i vaig veure que Siemens era omnipresent a tota la ciutat. Vaig adonar-me’n, en aquest primer viatge i en els posteriors, de la potència industrial d’Alemanya, era l’any 1978,  feia només 33 anys que s’havia acabat la Segona Guerra mundial, i Alemanya estava dreta funcionant a tot tren i a una velocitat de creuer. Penso que Hollande, el nou president francès, no tindrà més remei que creure els dictats d’Alemanya i intentar per les bones que canviï una mica la seva moral luterana del treball per donar un bri d’esperança a la resta de països i permetre estímuls al creixement. Però atenció, el que pot passar també és que els alemanys es cansin de suportar la resta d’Europa, si això passa llavors els perdedors seran tots els europeus i si l’euro se’n va a fer punyetes i tornem a la divisa pròpia de cada país les conseqüències seran imprevisibles.